“Ben-Hur”, l’última epopeia de Hollywood

con No hay comentarios

“Ben-Hur”, l’última epopeia de Hollywood

De com el major exponent del cinema-espectacle dels anys 50’s va acabar esdevenint també el cant del cigne del Hollywood clàssic.

SINOPSI

Quan evoquem la versió clàssica de Ben-Hur acostumem a pensar en una de les pel·lícules més grans i perfectes mai realitzades, legitimades per un impressionant èxit de crítica i públic, beneïda amb 11 Òscars (una fita fins avui mai superada), i una perdurabilitat que s’estén dècades més tard des de la seva estrena, un ja distant 1959.

Però si ens aturéssim a pensar en quines circumstàncies va ser produïda la pel·lícula, ens adonaríem que lluny de ser el pinacle del poder del Hollywood clàssic, va ser en realitat el darrer estertor del sistema dels grans estudis, en una època en què ja havia perdut la supremacia de l’entreteniment, i el món començava a anar més depressa del que ho havia fet mai: es deixaven enrere els traumes de la Segona Guerra Mundial, es vivia una veritable revolució amb el rock & roll, la televisió es convertia en un nou referent, i nous gustos i nous valors arraconaven els que havien estat vigents durant dècades.

En aquest context, i amb una Metro Goldwyn Mayer desesperada per tenir un gran èxit a taquilla, el productor Sam Zimbalist i el director d’origen alemany William Wyler van concebre una pel·lícula que, adaptant la famosa novel·la del General Lewis Wallace, acabaria esdevenint, no una pel·lícula més de romans sinó “la” pel·lícula de romans. I no només per escenes encara avui recordades, com l’espectacular cursa de cuadrigues o la batalla naval, sinó per un intimisme agnòstic mai vist fins llavors en aquesta mena de superproduccions, i que encara avui resulta ben vigent.

Aquesta conferència analitza les difícils circumstàncies de la realització d’aquesta pel·lícula, el perquè va ser una fita quan es va estrenar, i com ha sobreviscut als anys com una de les darreres i més superbes demostracions de la capacitat que un dia va tenir Hollywood com el millor exportador de somnis que el món hagi conegut mai.

– Títol original: “”Ben-Hur”, l’última epopeia de Hollywood”

– Any d’estrena: 2017

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Charlton Heston, Stephen Boyd, William Wyler, Lewis Wallace, Fred Niblo, Sam Zimbalist, Leslie Nielsen, Miklós Rozsa

6EC5E6860

També et pot interessar

El futur que ens espera (segons el cinema)

con No hay comentarios

El futur que ens espera (segons el cinema)

Un recorregut per les pel·lícules que han imaginat allò que vindrà, i de com aquestes previsions han anat fallant (o no).

SINOPSI

Quan analitzem com el cinema ha tractat allò que anomenem “futur”, ens trobem amb una conclusió bona i una dolenta: la dolenta és que en la immensa majoria dels casos, el futur retratat en cinema és un desastre. La bona és que, fins ara, gairebé totes les pel·lícules que han retratat el futur s’han equivocat.

I és que el cinema ha estat un dels millors instruments per imaginar l’esdevenir de la humanitat. La seva capacitat d’inventiva, ja intuïda per George Méliès, un dels peoners del cinema, a partir del moment en què les pel·lícules no tenien perquè reflectir la realitat sinó, senzillament, crear-ne una altra, ha propiciat que des dels orígens del cinema, directors, creadors i guionistes hagin especulat sobre com serà el futur.

A l’hora de fer un recorregut per aquests anys que ens esperen, però, cal anar en compte: perquè més enllà de la imaginació, hi ha altres elements que hem de valorar, el principal dels quals, és que el cinema ha reflectit les problemes de l’època en què va ser feta la pel·lícula, de manera que amb els anys, els problemes han canviat, però allò que s’ha filmat ha quedat com a testimoni dels neguits del passat.

Aquesta conferència fa un recorregut pel futur que ha reflectit el cinema, hagi o no passat, però d’una manera original: no a partir de les pel·lícules (de la més antiga a la més moderna), sinó a partir d’aquest futur imaginat (del més proper al més remot). Comprovarem, doncs, si allò que es deia ha acabat complint-se o no en pel·lícules com: Metrópolis (ambientada a l’any 2000), 2001, una odisea del espacio (2001), Regreso al futuro II (2015), Blade Runner (2019), Cuando el destino nos alcance (2022), Gattaca (2030), El dormilón (2174), Matrix (2199), Planeta prohibido (2257), Wall·E (2805), o El tiempo en sus manos (802.701), entre d’altres.

 

– Títol original: “El futur que ens espera (segons el cinema)”

– Any d’estrena: 2018

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Will Smith, Michael J. Fox, Joaquim Phoenix, Harrison Ford, Charlton Heston, Clive Owen, Tom Cruise, Woody Allen, Keanu Reeves

6EC5E6860

També et pot interessar

Busby Berkeley, la màgia dels musicals clàssics

con No hay comentarios

Busby Berkeley, la màgia dels musicals clàssics

La història d’un artista que va aportar glamour i sofisticació al musical nordamericà dels anys 30’s i 40’s

SINOPSI

Quan evoquem el Musical més clàssic, aquells que ens fa retrocedir fins als anys 30’s del segle passat, és possible que l’aficionat al cinema només recordi els noms de Fred Astaire i Gingers Rogers com a exponents més distingits d’aquella època. Però resulta obvi que hi va haver molts altres artistes, un dels quals resulta essencial: Busby Berkeley.

El públic no acostuma a conèixe’l perquè no era actor sinó coreògraf i director, i la reivindicació d’aquestes figures sembla reservada només als historiadors del cinema. Però quan analitzem la seva obra, descobrim que, més que cap altre realitzador, la seva feina va contribuir a fer del musical un dels gèneres preferits en una època, la de la Gran Depressió, en què la gent necessitava evasió, entreteniment, fantasia i glamour.

Nascut l’any 1895 a Los Angeles i fill de pares artistes, la seva dèria pel teatre, la música i el ball el van portar primer a Broadway i després a Hollywood, on va ser contractat l’any 1930 per dinamitzar un gènere com el musical encara novell per la irrupció del cinema sonor.

La calle 42 (1933), dirigida per Lloyd Bacon va ser la consagració d’aquest artista que va aprofitar les infinites possibilitats del cinema per crear seqüències que encara avui sorprenen per la seva portentosa imaginació i les seves fantasioses postes en escena. Vampiresas 1933 (1933), Desfie de candilejas (1933) o Música y mujeres (1934), van ser algunes de les seves aportacions als musicals de la Warner Bros. De la seva etapa amb la Metro Goldwyn Mayer destaquen Hijos de la farándula (1939) o Armonías de juventud (1940), les dues amb Judy Garland i Mickey Rooney. Tot i que després de la Segona Guerra Mundial continuaria treballant amb artistes com Gene Kelly, Esther Williams o Ann Miller, el seu moment ja havia passat, per molt que la seva enorme influència es perllongaria durant encara molt de temps. Avui dia, evocar el seu nom és reviure una de les èpoques de major esplendor del cinema musical nordamericà.

– Títol original: “Busby Berkeley, la màgia dels musicals clàssics”

– Any d’estrena: 2018

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Busby Berkeley, Dick Powell, Ruby Keeler, Ginger Rogers, Judy Garland, Mickey Rooney, Esther Williams, Carmen Miranda…

6EC5E6860

També et pot interessar

Un viatge a Londres a través del Cinema

con No hay comentarios

Un viatge a Londres a través del Cinema

Un recorregut per algunes de les pel·lícules més famoses de la història rodades o ambientades en una de les capitals del món.

SINOPSI

Si Nova York és la capital del món, París la d’Europa, i Roma, la Città Eterna, la capital britànica és un centre neuràlgic en les arts, el comerç, l’educació, l’entreteniment, la moda, la finances i el turisme.

Turísticament, és una de les ciutats més visitades del món amb diversos monuments declarats patrimoni de la humanitat. Però el que fa Londres diferent és el caràcter anglès, flemàtic, irònic, correctíssim, tradicional, que s’ha acabat convertint en un tòpic, gràcies, en bona part, a la cultura popular. Més que en cap altra ciutat del món, hi ha un munt de personatges reals o ficticis que hi viuen i que l’han aconvertit en un reclam.

Aquesta conferència va adreçada tant a aquells que ja coneixen la ciutat com els que no l’han visitat, i proposa fer un recorregut pel seu centre visitant alguns dels llocs que han estat escenaris, en la ficció o en la realitat, d’algunes de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.

Així doncs, es visita The Globe Theatre, on Shakespeare va estrenar algunes de les seves obres, però també el Big Ben, el 10 de Downing Street, on viu el Primer Ministre; la National Gallery, que acull una extraordinària pinacoteca, i el barri de Portobello Road. I visitarem els llocs on hi van viure personatges com Sherlock Holmes, Phileas Fogg (el protagonista de La volta al món en 80 dies), Henry Higgins (el de My Fair Lady), o la família Banks, que va acollir una temporada Mary Poppins. I ho farem de la mà de pel·lícules com Peter Pan (1953), El discurso del rey (2010), Love Actually (2003), Skyfall (2012), o Harry Potter y la piedra filosofal (2001), entre moltes d’altres.

Queden naturalment moltes, moltíssimes pel·lícules per visitar però l’antologia és suficientment representativa per transmetre la idea que, encara que no l’haguem visitat, Londres és una ciutat que ha acabat esdevenint un personatge més de les pel·lícules on ha servit d’escenari.

 

– Títol original: “Un viatge a Londres a través del Cinema”

– Any d’estrena: 2016

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Hugh Grant, Daniel Craig, David Niven, Cantinflas, Colin Firth, Geoffrey Rush, Rex Harrison, Audrey Hepburn, Julia Roberts…

6EC5E6860

També et pot interessar

“Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

con No hay comentarios

“Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

La increïble i fascinant història de com es va fer la primera pel·lícula d’animació de Walt Disney Productions.

SINOPSI

Amb ella va començar tot. Sense la Blancaneus i els set nans (1937) no existiria ni en Pinotxo (1940), ni Dumbo (1941), ni la Ventafocs (1950), ni la Bella Dorment (1959), perquè el seu èxit va propiciar que s’acabés de cimentar un imperi creixent, el de Walt Disney Productions, que des de feia deu anys només havia fet que créixer.

“No oblidem que tot va començar amb un ratolí”, acostumava a dir Disney en referència a Mickey Mouse. I certament, des de la seva primera aparició publica, al 1928, el famós productor s’havia anat imposant reptes cada vegada més ambiciosos: a l’aparició d’altres personatges, a principis dels anys trenta, com Donald, Goofy o Pluto, i d’una sèrie de curts cada vegada més perfeccionats, les “Silly Symphonies” (1929-1939), es va anar veint que el pas més lògic seria el de la realització d’un llargmetratge animat.

Concebuda en plena Gran Depressió americana, doncs, el risc de produir Blancaneus i els set nans va ser enorme i el seu ambiciós plantejament i un pressupost que es va acabar desbocant, van fer que l’aventura fos considerada “la bogeria de Disney”. Més de 600 dibuixants, la utilització del Technicolor, l’ús de la càmera multiplà, encara experimental i que proporcionava una extraordinària profunditat a l’acció, i el gran repte de fer creïble un conte de fades explicat en dibuixos, només van ser alguns dels obstacles que va afrontar Disney. Els esforços van valdre la pena: una qualitat artística mai assolida fins llavors, un èxit descomunal i la demostració que les pel·lícules d’animació també podien ser per grans.

En aquesta conferència analitzem aquest primer llargmetratge de la famosa companyia i també com aquesta gesta sense precedents va revolucionar el cinema d’animació. Per tot això, no només està considerada unànimement com una de les millors pel·lícules de la història del cinema, sinó que en certa manera, va forjar records que van acabar marcant la nostra infantesa.

 

– Títol original: “Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

– Any d’estrena: 2016

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Walt Disney, Roy Disney, Margherite Clark, Gustaf Tenggren, Janet Gaynor, Douglas Fairbanks, Joan Crawford, Albert Hurter, Joe Grant…

6EC5E6860

També et pot interessar

Els millors petons de la història del Cinema

con No hay comentarios

Els millors petons de la història del Cinema

Una antologia -necessàriament incompleta- d’algunes de les millors escenes romàntiques de la història del cinema

SINOPSI

Més enllà de l’art i l’entreteniment que representen, el cinema no ha deixat de ser, al llarg de la seva curta però intensíssima història, la projecció de les nostres il·lusions i sovint, el millor vehicle que ha sabut sublimar els desitjos romàntics. Durant dècades, els actors i les actrius de Hollywood han estat el paradigma d’un romanticisme idalitzat i perfecte que, tot sia de pas, també ha estat pervers, a l’arribar a pensar que allò que veiem a les pel·lícules també podia succeir a la vida real. Però no importa, perquè una bona pel·lícula acabada amb un bon petó entre els seus protagonistes, acostuma a ser la millor teràpia.

En aquest sentit, el cinema és, una vegada més, el mirall on s’hi reflecteix una societat, sigui com concebeixi l’amor, les relacions de parella, el romanticisme o fins i tot l’erotisme.

Aquesta conferència proposa fer un recorregut per algunes de les millors escenes romàntiques de la història del cinema, en una antologia que no per necessàriament incompleta, és prou representativa del què ha estat l’amor al Setè Art.

Des del primer petó que es va veure en una pantalla que va escandalitzar per la seva amoralitat, (The kiss, 1896), on només s’hi veien dos actors besant-se, la conferència fa un recorregut per les diverses fases del romanticisme: començant per l’amor juvenil (Romeo y Julieta, 1968), continuant per l’amor predestinat (Titanic, 1997), l’amor impulsiu (Una habitación con vistas, 1985), l’amor equívoc (Con faldas y a lo loco, 1959), o l’amor matrimonial (Qué bello es vivir, 1946).

També es contemplen altres tipus de relacions, ja molt més complicades, com l’amor adúlter (De aquí a la eternidad, 1953), o l’amor cínic (Lo que el viento se llevó, 1939). Finalment, també s’analitzen històries on s’ha pogut veure amor veritable (Adivina quién viene esta noche, 1967), sense oblidar-nos de l’amor cinèfil (Cinema Paradiso, 1989), entre d’altres.

 

– Títol original: “Els millors petons de la història del Cinema”

– Any d’estrena: 2017

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Clark Gable, Vivien Leigh, James Stewart, Burt Lancaster, Deborah Kerr, Spencer Tracy, Katharine Hepburn, Leonardo DiCaprio, Kate Winslet…

6EC5E6860

També et pot interessar

1 2 3 4 6