Les pel·lícules que feien por als nostres avis

con No hay comentarios

Les pel·lícules que feien por als nostres avis

 

Un breu recorregut pel cinema de terror dels anys 30 i de com es va crear una mitologia que ha arribat fins als nostres dies.

 

SINOPSI

Encara que no ens agradi el cinema de terror, cal admetre la fascinació que des de sempre ha tingut en els espectadors, en part per constituir una evasió en temps difícils (el gènere sempre ha tingut més èxit en èpoques de crisi econòmiques), en part per exorcitzar les nostres propies pors instintives, quan aquestes les podem fins i tot “gaudir” sans i estalvis en una sala de cinema sabent que no ens passarà res.

Els precedents d’aquest terror “lúdic” no es troben en el cinema sinó al XVII, amb la invenció de la llanterna màgica (el més meravellós dels ginys que es coneixen com el precinema), i posteriorment, amb les fantasmagories, que a finals del segle XVIII oferien experiències interactives capaces d’atemorir al més valent dels espectadors.

L’adveniment del cinema, a finals del segle XIX, serà el punt de partida d’un gènere que es barreja primer amb el fantàstic. No serà fins a la Primera Guerra Mundial, però, amb l’expressionisme alemany i la consolidació d’una indústria cinematogràfia ben potent, quan el gènere fructifiqui, iniciant un primer període que arrenca l’any 1930, coincidint amb la Gran Depressió i en una productora de Hollywood que s’especialitzarà en el gènere, Universal Pictures.

Aquesta conferència analitza els orígens del cinema de terror, els seus elemens comuns (mad doctors, “monstres”, exotisme geogràfic però també temporal), i especialment allò que marcarà el gènere: una transgressió moral i sexual que desafiarà una societat no sempre preparada per veure determinats espectacles.

Dràcula (Tod Browning, 1931), Frankenstein (James Whale, 1931), La momia (Karl Freund, 1932), El hombre invisible (James Whale, 1933), El hombre y el monstruo (Rouben Mamoulian, 1931), La parada de los monstruos (Tod Browning, 1932), o King Kong (Merien C. Cooper, Ernest B. Schoedsack, 1933), són alguns dels títols que s’analitzen.

I encara que tots ells, quan els tornem a veure, només ens fan somriure, advertim que la conferència d’avui no és apta per a persones sensibles… 🙂

 

– Títol original: “Les pel·lícules que feien por als nostres avis”

– Any d’estrena: 2020

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Max Schreck, Conrad Veidt, Bela Lugosi, Boris, Karloff, Colin Clive, Claude Rains, Elsa Lanchester, Charles Laughton, Fredric March, Fay Wray…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Els primers compassos de les bandes sonores

con No hay comentarios

Els primers compassos de les bandes sonores

 

La reivindicació d’un patrimoni tan ignorat com extraordinari: el dels creadors de les primeres (grans) bandes sonores del Hollywood clàssic.

 

SINOPSI

Darrerament hem assistit a una progressiva incorporació a les sales de concerts de repertoris integrats per bandes sonores, una música fins fa pocs anys ignorada o fins i tot menyspreada per crítics i sovint, també, pels seus propis autors. I si bé és constatable que de moment es programa allò que és més popular i contemporani, també és cert que poc a poc es va descobrint un patrimoni musical fins ara ocult per aquells que no eren aficionats.

La música de les pel·lícules, allò que anomenem amb no massa exactitud “Bandes Sonores Originals”, no neix amb el cinema sonor, com es podria pensar. Ja les primeres sessions del Cinematògraf dels germans Lumière a finals del segle XIX, van incorporar un pianista, Emile Maraval, i amb els anys, el desenvolupament del cinema mut, la intuició que la música podia augmentar l’efecte dramàtic de les imatges, va provocar que productors i directors miressin d’incorporar-la a les projeccions.

No serà però fins a principis dels anys 30 i quan es comença a dominar les possibilitats del so, que sorgiran un grup de compositors, la majoria d’ells europeus, que crearan la “música de les pel·lícules” un so inconfusible que barreja la sofisticació del cinema de l’època, amb la grandesa, l’èpica, el drama o la comèdia.

Alguns d’aquests “pares” de les bandes sonores seran Max Steiner (Lo que el viento se llevó, 1939), Erich Wolfgang Korngold (Robin de los bosques, 1938), Alfred Newman (Cumbres borrascosas, 1939), Dimitri Tiomkin (Horizontes perdidos, 1937) o Franz Waxman (Rebeca, 1940). Ells no només seran l’avantsala d’una generació que encapçalaran als anys 40 Bernard Herrmann o Miklós Rozsa, sinó que també exerciran una influència que ha arribat fins als nostres dies i que serà la màxima responsable de la grandesa de la música, com en general, de l’art: que provoqui emoció.

Aquesta conferència explica aquests “primers compassos” d’aquesta música.

 

 

– Títol original: “Els primers compassos de les bandes sonores”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Camille Saint Saëns, Charles Chaplin, Max Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Alfred Newman, Dimitri Tiomkin, Franz Waxman…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

El Cinema i els Llibres

con No hay comentarios

El Cinema i els Llibres

 

Un passeig per la intensa relació entre cinema i literatura, i de com les pel·lícules han tractat els llibres que han sortit a la pantalla.

 

SINOPSI

La relació entre cinema i literatura es remunta des de ben bé els orígens del Setè Art. En èpoques tan primerenques com el 1896, els Germans Lumière ja produeixen una versió ben primitiva del Faust i tres anys més tard, el 1899, el pioner George Méliès roda una adaptació del famós conte de Perrault La Ventafocs.

Malgrat això, el trasllat de llibres a la pantalla no obeeix només a qüestions comercials. Des de principis de segle, el nou invent necessitava “legitimar-se” davant altra mena de públics que no fossin les classes populars, i és llavors quan sorgeix “Film d’Art”, un corrent que voldrà elevar de categoria el cinema adaptant fets històrics (L’assassinat del Duc de Guisa, 1908) o reconeguts textos literaris (El retorn d’Ulises, 1909).

Aquesta conferència, no tracta però, només això, sinó que se centra en aquelles pel·lícules que han retratat la importància del llibre en el saber universal però també l’enriquiment personal. Així, ja de ben petits i amb els films clàssics de Walt Disney com la Blancanieves y los siete enanitos (1937), La Cenicienta (1950) o La Bella Durmiente (1959) comencen tots amb un llibre obrint-se. I aquest motor iniciàtic el veiem en pel·lícules com La historia interminable (1985) o La princesa prometida (1987), per només citar dos exemples.

Poques biblioteques tan completes hem pogut admirar en cinema com les que surten retratades a la llegendària ciutat d’Alexandria del film Ágora (2009) o en una remota abadia, protagonista a El nombre de la rosa (1986). Les pel·lícules han reflectit la passió pels llibres com La carta final (1987), però també la silenciosa evocació de les biblioteques a Cielo sobre Berlín (1987). I també (per què no?), quan alguns llibres són qüestionats, com l’assaig sobre la poesia del doctor en filosofia J. Evans Pritchard mencionat a El club de los poetas muertos (1989), o fins i tot prohibits, com passa a en l’adaptació de la famosa obra de Ray Bradbury portada al cinema per Truffaut, Fahrenheit 451 (1966).

Aquesta conferència és una declaració de principis d’amor al cinema i a la literatura, i una proposta ben seriosa per desterrar per sempre el tòpic que “els llibres sempre són millors que les pel·lícules”.

 

– Títol original: “El Cinema i els Llibres”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Sean Connery, Christian Slater, Anthony Hopkins, Anne Bancroft, Robin Williams, Oscar Werner, Harrison Ford, Bruno Ganz, John Gielgud, Cyri Cusack…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

“Ben-Hur”, l’última epopeia de Hollywood

con No hay comentarios

“Ben-Hur”, l’última epopeia de Hollywood

De com el major exponent del cinema-espectacle dels anys 50’s va acabar esdevenint també el cant del cigne del Hollywood clàssic.

SINOPSI

Quan evoquem la versió clàssica de Ben-Hur acostumem a pensar en una de les pel·lícules més grans i perfectes mai realitzades, legitimades per un impressionant èxit de crítica i públic, beneïda amb 11 Òscars (una fita fins avui mai superada), i una perdurabilitat que s’estén dècades més tard des de la seva estrena, un ja distant 1959.

Però si ens aturéssim a pensar en quines circumstàncies va ser produïda la pel·lícula, ens adonaríem que lluny de ser el pinacle del poder del Hollywood clàssic, va ser en realitat el darrer estertor del sistema dels grans estudis, en una època en què ja havia perdut la supremacia de l’entreteniment, i el món començava a anar més depressa del que ho havia fet mai: es deixaven enrere els traumes de la Segona Guerra Mundial, es vivia una veritable revolució amb el rock & roll, la televisió es convertia en un nou referent, i nous gustos i nous valors arraconaven els que havien estat vigents durant dècades.

En aquest context, i amb una Metro Goldwyn Mayer desesperada per tenir un gran èxit a taquilla, el productor Sam Zimbalist i el director d’origen alemany William Wyler van concebre una pel·lícula que, adaptant la famosa novel·la del General Lewis Wallace, acabaria esdevenint, no una pel·lícula més de romans sinó “la” pel·lícula de romans. I no només per escenes encara avui recordades, com l’espectacular cursa de cuadrigues o la batalla naval, sinó per un intimisme agnòstic mai vist fins llavors en aquesta mena de superproduccions, i que encara avui resulta ben vigent.

Aquesta conferència analitza les difícils circumstàncies de la realització d’aquesta pel·lícula, el perquè va ser una fita quan es va estrenar, i com ha sobreviscut als anys com una de les darreres i més superbes demostracions de la capacitat que un dia va tenir Hollywood com el millor exportador de somnis que el món hagi conegut mai.

– Títol original: “”Ben-Hur”, l’última epopeia de Hollywood”

– Any d’estrena: 2017

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Charlton Heston, Stephen Boyd, William Wyler, Lewis Wallace, Fred Niblo, Sam Zimbalist, Leslie Nielsen, Miklós Rozsa

6EC5E6860

També et pot interessar

El futur que ens espera (segons el cinema)

con No hay comentarios

El futur que ens espera (segons el cinema)

Un recorregut per les pel·lícules que han imaginat allò que vindrà, i de com aquestes previsions han anat fallant (o no).

SINOPSI

Quan analitzem com el cinema ha tractat allò que anomenem “futur”, ens trobem amb una conclusió bona i una dolenta: la dolenta és que en la immensa majoria dels casos, el futur retratat en cinema és un desastre. La bona és que, fins ara, gairebé totes les pel·lícules que han retratat el futur s’han equivocat.

I és que el cinema ha estat un dels millors instruments per imaginar l’esdevenir de la humanitat. La seva capacitat d’inventiva, ja intuïda per George Méliès, un dels peoners del cinema, a partir del moment en què les pel·lícules no tenien perquè reflectir la realitat sinó, senzillament, crear-ne una altra, ha propiciat que des dels orígens del cinema, directors, creadors i guionistes hagin especulat sobre com serà el futur.

A l’hora de fer un recorregut per aquests anys que ens esperen, però, cal anar en compte: perquè més enllà de la imaginació, hi ha altres elements que hem de valorar, el principal dels quals, és que el cinema ha reflectit les problemes de l’època en què va ser feta la pel·lícula, de manera que amb els anys, els problemes han canviat, però allò que s’ha filmat ha quedat com a testimoni dels neguits del passat.

Aquesta conferència fa un recorregut pel futur que ha reflectit el cinema, hagi o no passat, però d’una manera original: no a partir de les pel·lícules (de la més antiga a la més moderna), sinó a partir d’aquest futur imaginat (del més proper al més remot). Comprovarem, doncs, si allò que es deia ha acabat complint-se o no en pel·lícules com: Metrópolis (ambientada a l’any 2000), 2001, una odisea del espacio (2001), Regreso al futuro II (2015), Blade Runner (2019), Cuando el destino nos alcance (2022), Gattaca (2030), El dormilón (2174), Matrix (2199), Planeta prohibido (2257), Wall·E (2805), o El tiempo en sus manos (802.701), entre d’altres.

 

– Títol original: “El futur que ens espera (segons el cinema)”

– Any d’estrena: 2018

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Will Smith, Michael J. Fox, Joaquim Phoenix, Harrison Ford, Charlton Heston, Clive Owen, Tom Cruise, Woody Allen, Keanu Reeves

6EC5E6860

També et pot interessar

Busby Berkeley, la màgia dels musicals clàssics

con No hay comentarios

Busby Berkeley, la màgia dels musicals clàssics

La història d’un artista que va aportar glamour i sofisticació al musical nordamericà dels anys 30’s i 40’s

SINOPSI

Quan evoquem el Musical més clàssic, aquells que ens fa retrocedir fins als anys 30’s del segle passat, és possible que l’aficionat al cinema només recordi els noms de Fred Astaire i Gingers Rogers com a exponents més distingits d’aquella època. Però resulta obvi que hi va haver molts altres artistes, un dels quals resulta essencial: Busby Berkeley.

El públic no acostuma a conèixe’l perquè no era actor sinó coreògraf i director, i la reivindicació d’aquestes figures sembla reservada només als historiadors del cinema. Però quan analitzem la seva obra, descobrim que, més que cap altre realitzador, la seva feina va contribuir a fer del musical un dels gèneres preferits en una època, la de la Gran Depressió, en què la gent necessitava evasió, entreteniment, fantasia i glamour.

Nascut l’any 1895 a Los Angeles i fill de pares artistes, la seva dèria pel teatre, la música i el ball el van portar primer a Broadway i després a Hollywood, on va ser contractat l’any 1930 per dinamitzar un gènere com el musical encara novell per la irrupció del cinema sonor.

La calle 42 (1933), dirigida per Lloyd Bacon va ser la consagració d’aquest artista que va aprofitar les infinites possibilitats del cinema per crear seqüències que encara avui sorprenen per la seva portentosa imaginació i les seves fantasioses postes en escena. Vampiresas 1933 (1933), Desfie de candilejas (1933) o Música y mujeres (1934), van ser algunes de les seves aportacions als musicals de la Warner Bros. De la seva etapa amb la Metro Goldwyn Mayer destaquen Hijos de la farándula (1939) o Armonías de juventud (1940), les dues amb Judy Garland i Mickey Rooney. Tot i que després de la Segona Guerra Mundial continuaria treballant amb artistes com Gene Kelly, Esther Williams o Ann Miller, el seu moment ja havia passat, per molt que la seva enorme influència es perllongaria durant encara molt de temps. Avui dia, evocar el seu nom és reviure una de les èpoques de major esplendor del cinema musical nordamericà.

– Títol original: “Busby Berkeley, la màgia dels musicals clàssics”

– Any d’estrena: 2018

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Busby Berkeley, Dick Powell, Ruby Keeler, Ginger Rogers, Judy Garland, Mickey Rooney, Esther Williams, Carmen Miranda…

6EC5E6860

També et pot interessar

1 2 3 4 7