Els primers compassos de les bandes sonores

con No hay comentarios

Els primers compassos de les bandes sonores

 

La reivindicació d’un patrimoni tan ignorat com extraordinari: el dels creadors de les primeres (grans) bandes sonores del Hollywood clàssic.

 

SINOPSI

Darrerament hem assistit a una progressiva incorporació a les sales de concerts de repertoris integrats per bandes sonores, una música fins fa pocs anys ignorada o fins i tot menyspreada per crítics i sovint, també, pels seus propis autors. I si bé és constatable que de moment es programa allò que és més popular i contemporani, també és cert que poc a poc es va descobrint un patrimoni musical fins ara ocult per aquells que no eren aficionats.

La música de les pel·lícules, allò que anomenem amb no massa exactitud “Bandes Sonores Originals”, no neix amb el cinema sonor, com es podria pensar. Ja les primeres sessions del Cinematògraf dels germans Lumière a finals del segle XIX, van incorporar un pianista, Emile Maraval, i amb els anys, el desenvolupament del cinema mut, la intuició que la música podia augmentar l’efecte dramàtic de les imatges, va provocar que productors i directors miressin d’incorporar-la a les projeccions.

No serà però fins a principis dels anys 30 i quan es comença a dominar les possibilitats del so, que sorgiran un grup de compositors, la majoria d’ells europeus, que crearan la “música de les pel·lícules” un so inconfusible que barreja la sofisticació del cinema de l’època, amb la grandesa, l’èpica, el drama o la comèdia.

Alguns d’aquests “pares” de les bandes sonores seran Max Steiner (Lo que el viento se llevó, 1939), Erich Wolfgang Korngold (Robin de los bosques, 1938), Alfred Newman (Cumbres borrascosas, 1939), Dimitri Tiomkin (Horizontes perdidos, 1937) o Franz Waxman (Rebeca, 1940). Ells no només seran l’avantsala d’una generació que encapçalaran als anys 40 Bernard Herrmann o Miklós Rozsa, sinó que també exerciran una influència que ha arribat fins als nostres dies i que serà la màxima responsable de la grandesa de la música, com en general, de l’art: que provoqui emoció.

Aquesta conferència explica aquests “primers compassos” d’aquesta música.

 

 

– Títol original: “Els primers compassos de les bandes sonores”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Camille Saint Saëns, Charles Chaplin, Max Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Alfred Newman, Dimitri Tiomkin, Franz Waxman…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Les pel·lícules que feien por als nostres avis

con No hay comentarios

Les pel·lícules que feien por als nostres avis

 

Un breu recorregut pel cinema de terror dels anys 30 i de com es va crear una mitologia que ha arribat fins als nostres dies.

 

SINOPSI

Encara que no ens agradi el cinema de terror, cal admetre la fascinació que des de sempre ha tingut en els espectadors, en part per construir una evasió en temps difícils (el gènere sempre ha tingut més èxit en èpoques de crisi econòmiques), en part per exorcitzar les nostres propies pors instintives, quan aquestes les podem fins i tot “gaudir” sans i estalvis en una sala de cinema sabent que no ens passarà res.

Els precedents d’aquest terror “lúdic” no es troben en el cinema sinó al XVII, amb la invenció de la llanterna màgica (el més meravellós dels ginys que es coneixen com el precinema), i posteriorment, amb les fantasmagories, que a finals del segle XVIII oferien experiències interactives capaces d’atemorir al més valent dels espectadors.

L’adveniment del cinema, a finals del segle XIX, serà el punt de partida d’un gènere que es barreja primer amb el fantàstic. No serà fins a la Primera Guerra Mundial, però, amb l’expressionisme alemany i la consolidació d’una indústria cinematogràfia ben potent, quan el gènere fructifiqui, iniciant un primer període que arrenca l’any 1930, coincidint amb la Gran Depressió i en una productora de Hollywood que s’especialitzarà en el gènere, Universal Pictures.

Aquesta conferència analitza els orígens del cinema de terror, els seus elemens comuns (mad doctors, “monstres”, exotisme geogràfic però també temporal), i especialment allò que marcarà el gènere: una transgressió moral i sexual que desafiarà una societat no sempre preparada per veure determinats espectacles.

Dràcula (Tod Browning, 1931), Frankenstein (James Whale, 1931), La momia (Karl Freund, 1932), El hombre invisible (James Whale, 1933), El hombre y el monstruo (Rouben Mamoulian, 1931), La parada de los monstruos (Tod Browning, 1932), o King Kong (Merien C. Cooper, Ernest B. Schoedsack, 1933), són alguns dels títols que s’analitzen.

I encara que tots ells, quan els tornem a veure, només ens fan somriure, advertim que la conferència d’avui no és apta per a persones sensibles… 🙂

 

– Títol original: “Les pel·lícules que feien por als nostres avis”

– Any d’estrena: 2020

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Max Schreck, Conrad Veidt, Bela Lugosi, Boris, Karloff, Colin Clive, Claude Rains, Elsa Lanchester, Charles Laughton, Fredric March, Fay Wray…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

“Casablanca”, sempre ens quedarà el mite

con No hay comentarios

“Casablanca”, sempre ens quedarà el mite

 

Com es va forjar una de les pel·lícules més llegendàries del segle XX i una de les més grans històries d’amor que el món ha conegut mai.

SINOPSI

Casablanca pertany a l’elitista grup de pel·lícules que no només han superat el pas del temps sinó que s’han acabat convertint en un referent cinematogràfic i cultural de tot el segle XX. Sobre ella s’han escrit centenars d’articles i llibres, s’han realitzat novel·les i sèries que han tractat d’allargar el mite, s’han perpetrat paròdies, i als llistats que s’han fet dels films més estimats de la història acostuma a estar entre les primeres posicions.

I això que s’ha dit que va ser fruit de la improvisació, que els seus guionistes no sabien com acabar la història, i que, en el millor dels casos, va ser una més de les moltes pel·lícules que va estrenar Hollywood en els turbulents anys de la Segona Guerra Mundial. Malgrat que alguns crítics s’entossudeixen en trobar-li defectes, alguna cosa tindrà perquè hagi esdevingut una pel·lícula mítica, on malgrat l’implacable pas dels anys, els canvis de modes i de costums, acabi pervivint aquesta dramàtica història d’amor universal en un món que s’enfonsa.

Hi ha moltes altres històries més a banda de la que s’explica a Casablanca. De com Humphrey Bogart va canviar la seva trajectòria artística arran de la pel·lícula, de com va anar d’un pèl que “As time goes by” no sonés al film, i de com en Sam, el pianista, en realitat no sabia tocar el piano. Però també de com més enllà de ser una producció més de l’immens engranatge del Hollywood més esplendorós, no va deixar de ser una fantàstica metàfora del somni americà que amb els anys seria la llavor d’una de les obres més conegudes de Woody Allen: Sueños de un seductor (1972).

Algú va dir en certa ocasió: “No confieu en ningú que no estimi Casablanca”. De ben segur que és una simpàtica exageració, però passats més de 75 anys des de la seva estrena, la pel·lícula continua essent una llegenda.

En aquesta conferència es parla de com es va forjar aquesta llegenda. 

– Títol original: “”Casablanca”, sempre ens quedarà el mite”

– Any d’estrena: 2018

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Paul Henreid, Michael Curtiz, Hal B. Wallis, Max Steiner, Claude Rains, Conrad Veidt, Woody Allen…

6EC5E6860

També et pot interessar