Les pel·lícules que feien por als nostres avis

con No hay comentarios

Les pel·lícules que feien por als nostres avis

 

Un breu recorregut pel cinema de terror dels anys 30 i de com es va crear una mitologia que ha arribat fins als nostres dies.

 

SINOPSI

Encara que no ens agradi el cinema de terror, cal admetre la fascinació que des de sempre ha tingut en els espectadors, en part per constituir una evasió en temps difícils (el gènere sempre ha tingut més èxit en èpoques de crisi econòmiques), en part per exorcitzar les nostres propies pors instintives, quan aquestes les podem fins i tot “gaudir” sans i estalvis en una sala de cinema sabent que no ens passarà res.

Els precedents d’aquest terror “lúdic” no es troben en el cinema sinó al XVII, amb la invenció de la llanterna màgica (el més meravellós dels ginys que es coneixen com el precinema), i posteriorment, amb les fantasmagories, que a finals del segle XVIII oferien experiències interactives capaces d’atemorir al més valent dels espectadors.

L’adveniment del cinema, a finals del segle XIX, serà el punt de partida d’un gènere que es barreja primer amb el fantàstic. No serà fins a la Primera Guerra Mundial, però, amb l’expressionisme alemany i la consolidació d’una indústria cinematogràfia ben potent, quan el gènere fructifiqui, iniciant un primer període que arrenca l’any 1930, coincidint amb la Gran Depressió i en una productora de Hollywood que s’especialitzarà en el gènere, Universal Pictures.

Aquesta conferència analitza els orígens del cinema de terror, els seus elemens comuns (mad doctors, “monstres”, exotisme geogràfic però també temporal), i especialment allò que marcarà el gènere: una transgressió moral i sexual que desafiarà una societat no sempre preparada per veure determinats espectacles.

Dràcula (Tod Browning, 1931), Frankenstein (James Whale, 1931), La momia (Karl Freund, 1932), El hombre invisible (James Whale, 1933), El hombre y el monstruo (Rouben Mamoulian, 1931), La parada de los monstruos (Tod Browning, 1932), o King Kong (Merien C. Cooper, Ernest B. Schoedsack, 1933), són alguns dels títols que s’analitzen.

I encara que tots ells, quan els tornem a veure, només ens fan somriure, advertim que la conferència d’avui no és apta per a persones sensibles… 🙂

 

– Títol original: “Les pel·lícules que feien por als nostres avis”

– Any d’estrena: 2020

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Max Schreck, Conrad Veidt, Bela Lugosi, Boris, Karloff, Colin Clive, Claude Rains, Elsa Lanchester, Charles Laughton, Fredric March, Fay Wray…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Els primers compassos de les bandes sonores

con No hay comentarios

Els primers compassos de les bandes sonores

 

La reivindicació d’un patrimoni tan ignorat com extraordinari: el dels creadors de les primeres (grans) bandes sonores del Hollywood clàssic.

 

SINOPSI

Darrerament hem assistit a una progressiva incorporació a les sales de concerts de repertoris integrats per bandes sonores, una música fins fa pocs anys ignorada o fins i tot menyspreada per crítics i sovint, també, pels seus propis autors. I si bé és constatable que de moment es programa allò que és més popular i contemporani, també és cert que poc a poc es va descobrint un patrimoni musical fins ara ocult per aquells que no eren aficionats.

La música de les pel·lícules, allò que anomenem amb no massa exactitud “Bandes Sonores Originals”, no neix amb el cinema sonor, com es podria pensar. Ja les primeres sessions del Cinematògraf dels germans Lumière a finals del segle XIX, van incorporar un pianista, Emile Maraval, i amb els anys, el desenvolupament del cinema mut, la intuició que la música podia augmentar l’efecte dramàtic de les imatges, va provocar que productors i directors miressin d’incorporar-la a les projeccions.

No serà però fins a principis dels anys 30 i quan es comença a dominar les possibilitats del so, que sorgiran un grup de compositors, la majoria d’ells europeus, que crearan la “música de les pel·lícules” un so inconfusible que barreja la sofisticació del cinema de l’època, amb la grandesa, l’èpica, el drama o la comèdia.

Alguns d’aquests “pares” de les bandes sonores seran Max Steiner (Lo que el viento se llevó, 1939), Erich Wolfgang Korngold (Robin de los bosques, 1938), Alfred Newman (Cumbres borrascosas, 1939), Dimitri Tiomkin (Horizontes perdidos, 1937) o Franz Waxman (Rebeca, 1940). Ells no només seran l’avantsala d’una generació que encapçalaran als anys 40 Bernard Herrmann o Miklós Rozsa, sinó que també exerciran una influència que ha arribat fins als nostres dies i que serà la màxima responsable de la grandesa de la música, com en general, de l’art: que provoqui emoció.

Aquesta conferència explica aquests “primers compassos” d’aquesta música.

 

 

– Títol original: “Els primers compassos de les bandes sonores”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Camille Saint Saëns, Charles Chaplin, Max Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Alfred Newman, Dimitri Tiomkin, Franz Waxman…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

El Cinema i els Llibres

con No hay comentarios

El Cinema i els Llibres

 

Un passeig per la intensa relació entre cinema i literatura, i de com les pel·lícules han tractat els llibres que han sortit a la pantalla.

 

SINOPSI

La relació entre cinema i literatura es remunta des de ben bé els orígens del Setè Art. En èpoques tan primerenques com el 1896, els Germans Lumière ja produeixen una versió ben primitiva del Faust i tres anys més tard, el 1899, el pioner George Méliès roda una adaptació del famós conte de Perrault La Ventafocs.

Malgrat això, el trasllat de llibres a la pantalla no obeeix només a qüestions comercials. Des de principis de segle, el nou invent necessitava “legitimar-se” davant altra mena de públics que no fossin les classes populars, i és llavors quan sorgeix “Film d’Art”, un corrent que voldrà elevar de categoria el cinema adaptant fets històrics (L’assassinat del Duc de Guisa, 1908) o reconeguts textos literaris (El retorn d’Ulises, 1909).

Aquesta conferència, no tracta però, només això, sinó que se centra en aquelles pel·lícules que han retratat la importància del llibre en el saber universal però també l’enriquiment personal. Així, ja de ben petits i amb els films clàssics de Walt Disney com la Blancanieves y los siete enanitos (1937), La Cenicienta (1950) o La Bella Durmiente (1959) comencen tots amb un llibre obrint-se. I aquest motor iniciàtic el veiem en pel·lícules com La historia interminable (1985) o La princesa prometida (1987), per només citar dos exemples.

Poques biblioteques tan completes hem pogut admirar en cinema com les que surten retratades a la llegendària ciutat d’Alexandria del film Ágora (2009) o en una remota abadia, protagonista a El nombre de la rosa (1986). Les pel·lícules han reflectit la passió pels llibres com La carta final (1987), però també la silenciosa evocació de les biblioteques a Cielo sobre Berlín (1987). I també (per què no?), quan alguns llibres són qüestionats, com l’assaig sobre la poesia del doctor en filosofia J. Evans Pritchard mencionat a El club de los poetas muertos (1989), o fins i tot prohibits, com passa a en l’adaptació de la famosa obra de Ray Bradbury portada al cinema per Truffaut, Fahrenheit 451 (1966).

Aquesta conferència és una declaració de principis d’amor al cinema i a la literatura, i una proposta ben seriosa per desterrar per sempre el tòpic que “els llibres sempre són millors que les pel·lícules”.

 

– Títol original: “El Cinema i els Llibres”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Sean Connery, Christian Slater, Anthony Hopkins, Anne Bancroft, Robin Williams, Oscar Werner, Harrison Ford, Bruno Ganz, John Gielgud, Cyri Cusack…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar