Walt Disney i els contes de fades

con No hay comentarios

Walt Disney i els contes de fades

No tots els contes de fades són per a nens. I ni Walt Disney va ser tan cruel ni tampoc és tan ensucrat com ens han fet creure.

 

SINOPSI

Hi ha la creença popular que els contes de fades són històries innocents amb princeses que somnien amb prínceps blaus, ocellets que entonen cançonetes ensucrades, i fades que fan encanteris, convertint carbasses amb carrosses. La idea ha estat sobretot reforçada per les versions en cinema que n’ha fet Walt Disney, on, paradoxalment, se l’ha criticat tant per endolcir massa les històries originals, com ser també el creador d’alguns dels malsons més traumàtics de la nostra infantesa.

En realitat, però, els contes de fades són més perversos del que podríem arribar a pensar, entre d’altres qüestions, perquè no estaven originàriament dirigits a una audiència infantil i no estalviaven elements morbosos (incest, canibalisme, tortures), per fer-los més atractius a les audiències a les quals anaven dirigits.

Aquesta conferència tracta la relació que Walt Disney ha tingut amb els contes de fades i com bona part de la producció que va fer en vida (1923-1966) adaptava alguns d’aquests contes endolcint-los per a unes audiències però mantenint (d’amagat, això sí), alguns elements inquietants.

La sessió intenta delimitar què és el que entenem per un conte de fades, establint aquells elements comuns (universalitat, oralitat, atemporalitat, personatges arquetípics, existència de la màgia, finals feliços), i com els podem distingir dels mites, les faules, les llegendes o els simples contes. I també es fa un recorregut per alguns pels principals autors de contes, no només els més coneguts (Charles Perrault, els germans Grimm, Hans Christian Andersen), sinó també d’altres que en van ser precursors com Giambattista Basile, Gianfrancesco Straparola da Caravaggio, la Baronesa d’Aulnnoy o Charlotte Rose de la Force.

Finalment, es fa una comparació entre les versions “originals” i els adaptacions cinematogràfiques dels tres contes de fades canònics de Disney: Blancaneus i els set nans (1937), La Ventafocs (1950) i La bella dorment (1959).

Lluny de pensar que els contes de fades són patrimoni exclusivament infantil, doncs, aquesta conferència intenta aprofundir en aquest apassionant terreny ple d’encanteris, sorpreses i on els finals no sempre són feliços…

 

– Títol original: “Walt Disney i els contes de fades”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Walt Disney, Alexander Zick, Gianfrancesco Straparola, Giambattista Basile, Baronessa d’Aulnoy, Charlotte Rose de la Force, Charles Perrault, Germans Grimm, Hans Christian Andersen…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Diccionari del Cinema Negre (A-L)

con No hay comentarios

Diccionari del Cinema Negre (A-L)

 

Primera part, en forma de diccionari, de les principals claus per entendre el cinema negre.

 

SINOPSI

En l’imaginari col·lectiu, quan parlem del cinema negre de seguida ens vénen al cap una sèrie de constants identificatives que s’acosten a uns arquetipus: detectius amargats amb tendència a la beguda, femmes fatales que utilitzen als homes, pistoles fumejants, carrers mullats, llums de neó, crims sense resoldre i uns finals que inevitablement concorren a una fatalitat que s’endevina des del principi de la pel·lícula.

Però, com acostuma a passar, hi ha quelcom més que tot això, i si analitzem el context històric en què es van rodar la immensa majoria d’aquestes pel·lícules,  ens trobarem amb una actitud vital que ens pot proporcionar molta informació del moment en què el gènere triomfava. No és casual que sigui precisament el món de després de la Segona Guerra Mundial, amb una sèrie de valors que durant generacions semblaven immutables, que s’ensorren pels horrors viscuts. Però també la incertesa d’un futur que no s’endevina gens esplendorós, i un present, amarat d’una angoixa existencial, que en cinema es traduirà, entre altres elements, en l’esplendor d’aquest gènere.

Aquesta és la primera de dues conferències que proposa un acostament al cinema negre recorrent totes les lletres de l’abecedari, talment com ho va fer l’escriptora Sue Grafton al seu “Alfabet del Crim”. Així, cada lletra defineix un terme que ens ajuda a entendre la història, les constants, els intèrprets i les principals definicions del gènere. Començant per la A d’Acotació i acabant amb la L de Laura (la magnífica pel·lícula d’Otto Preminger), aquesta primera conferència parla dels seus actors més característics (amb la B de Bogart), els creadors de les principals pel·lícules (D de Directors), els autors de les novel·les que les van inspirar (E d’Escriptors), el gènere que ho va començar tot (G de Gàngsters), o el destí que els acaba arrossegant a tots (F de Fatalitat), entre d’altres.

I per tant, no hi falten ni Humphrey Bogart, Dana Andrews o Burt Lancaster. Ni tampoc El halcón maltés (1941), El cartero siempre llama dos veces (1946), o La Jungla del asfalto (1950).

I és que, malgrat que ja estigui allunyat en el temps, la influència del cinema negre encara està ben present als nostres dies.

 

– Títol original: “Diccionari del Cinema Negre (A-L)”

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Humphrey Bogart, Lana Turner, Burt Lancaster, Edmond O’Brien, Paul Muni, William Powell, Sterling Hayden, Edward G. Robinson, Lauren Bacall, Dana Andrews…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Diccionari del Cinema Negre (M-Z) 

Més Informació

Diccionari del Cinema Negre (M-Z)

con No hay comentarios

Diccionari del Cinema Negre (M-Z)

 

Segona part de les principals claus per entendre el cinema negre en forma de diccionari (M-Z)

 

SINOPSI

Segona i darrera part de la conferència que amb el mateix nom, “Diccionari del Cinema Negre (A-L)”, pretén aportar una completa radiografia del gènere repassant les seves constants més característiques a través de les inicials de la segona meitat de l’abecedari, el que abraça des de la lletra M (de Moralitat) a la Z (de final).

I és que el cinema negre és quelcom més que una col·lecció d’arquetipus protagonitzats per cínics detectius i perverses femmes fatales ambientats en grans urbs deshumanitzadores. Tot i que té diversos antecedents, el gènere sorgeix en un període molt concret del segle XX (els anys 40, en plena Segona Guerra Mundial), i, a causa en part dels horrors del conflicte bèl·lic, però d’altres que s’hi afegiran, s’acabarà fixant en els aspectes més foscos de la societat (les presons, el món de la boxa), fins i tot la que sembla que hauria de ser més respectable (la policia o la justícia).

Per primera vegada en la història del cinema, doncs, una ambigüitat moral, unes atmosferes malsanes, unes vides marcades per la fatalitat i uns finals que seran inevitablement tràgics, presidiran un tipus de cinema que s’allargarà fins a finals dels anys 50 amb la magnífica Sed de mal (Orson Welles, 1958), encara que la seva influència arriba fins als nostres dies.

En aquesta segona conferència es repassen, entre d’altres, els inicis del gènere (O d’Origen), alguns dels seus films més destacats, com Perdición (Billy Wilder, 1944), Rififí (Jules Dassin, 1955) o El tercer hombre (Carol Reed, 1950); les principals actrius que van interpretar films ben destacats (Rita Hayworth, Barbara Stanwick, Veronica Lake), i altres característiques que marcaran aquest tipus de cinema, com la V de Violència, la U d’Urbs, o la X de Xantatge.

Malgrat tocar elements tan sòrdids, són difícils d’explicar les causes de la pervivència del gènere: potser per la seva ambiguitat, potser pel desencís inherent a l’època en què es van fer, potser perquè reflecteixen, malgrat tot, el glamur del vell Hollywood, o potser perquè, com el falcó maltès, són pel·lícules que estan rodades amb el material del qual estan fets els somnis.

 

– Títol original: “Diccionari del Cinema Negre (M-Z)”

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Fred MacMurray, Barbara Stanwick, Dana Andrews, Joan Bennett, Rita Hayworth, Orson Welles, Joseph Cottten, Richard Widmark, Lee Marvin, Kirk Douglas…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Diccionari del Cinema Negre (A-L)

Més Informació

Les pel·lícules que feien por als nostres avis

con No hay comentarios

Les pel·lícules que feien por als nostres avis

 

Un breu recorregut pel cinema de terror dels anys 30 i de com es va crear una mitologia que ha arribat fins als nostres dies.

 

SINOPSI

Encara que no ens agradi el cinema de terror, cal admetre la fascinació que des de sempre ha tingut en els espectadors, en part per constituir una evasió en temps difícils (el gènere sempre ha tingut més èxit en èpoques de crisi econòmiques), en part per exorcitzar les nostres propies pors instintives, quan aquestes les podem fins i tot “gaudir” sans i estalvis en una sala de cinema sabent que no ens passarà res.

Els precedents d’aquest terror “lúdic” no es troben en el cinema sinó al XVII, amb la invenció de la llanterna màgica (el més meravellós dels ginys que es coneixen com el precinema), i posteriorment, amb les fantasmagories, que a finals del segle XVIII oferien experiències interactives capaces d’atemorir al més valent dels espectadors.

L’adveniment del cinema, a finals del segle XIX, serà el punt de partida d’un gènere que es barreja primer amb el fantàstic. No serà fins a la Primera Guerra Mundial, però, amb l’expressionisme alemany i la consolidació d’una indústria cinematogràfia ben potent, quan el gènere fructifiqui, iniciant un primer període que arrenca l’any 1930, coincidint amb la Gran Depressió i en una productora de Hollywood que s’especialitzarà en el gènere, Universal Pictures.

Aquesta conferència analitza els orígens del cinema de terror, els seus elemens comuns (mad doctors, “monstres”, exotisme geogràfic però també temporal), i especialment allò que marcarà el gènere: una transgressió moral i sexual que desafiarà una societat no sempre preparada per veure determinats espectacles.

Dràcula (Tod Browning, 1931), Frankenstein (James Whale, 1931), La momia (Karl Freund, 1932), El hombre invisible (James Whale, 1933), El hombre y el monstruo (Rouben Mamoulian, 1931), La parada de los monstruos (Tod Browning, 1932), o King Kong (Merien C. Cooper, Ernest B. Schoedsack, 1933), són alguns dels títols que s’analitzen.

I encara que tots ells, quan els tornem a veure, només ens fan somriure, advertim que la conferència d’avui no és apta per a persones sensibles… 🙂

 

– Títol original: “Les pel·lícules que feien por als nostres avis”

– Any d’estrena: 2020

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Max Schreck, Conrad Veidt, Bela Lugosi, Boris, Karloff, Colin Clive, Claude Rains, Elsa Lanchester, Charles Laughton, Fredric March, Fay Wray…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Els primers compassos de les bandes sonores

con No hay comentarios

Els primers compassos de les bandes sonores

 

La reivindicació d’un patrimoni tan ignorat com extraordinari: el dels creadors de les primeres (grans) bandes sonores del Hollywood clàssic.

 

SINOPSI

Darrerament hem assistit a una progressiva incorporació a les sales de concerts de repertoris integrats per bandes sonores, una música fins fa pocs anys ignorada o fins i tot menyspreada per crítics i sovint, també, pels seus propis autors. I si bé és constatable que de moment es programa allò que és més popular i contemporani, també és cert que poc a poc es va descobrint un patrimoni musical fins ara ocult per aquells que no eren aficionats.

La música de les pel·lícules, allò que anomenem amb no massa exactitud “Bandes Sonores Originals”, no neix amb el cinema sonor, com es podria pensar. Ja les primeres sessions del Cinematògraf dels germans Lumière a finals del segle XIX, van incorporar un pianista, Emile Maraval, i amb els anys, el desenvolupament del cinema mut, la intuició que la música podia augmentar l’efecte dramàtic de les imatges, va provocar que productors i directors miressin d’incorporar-la a les projeccions.

No serà però fins a principis dels anys 30 i quan es comença a dominar les possibilitats del so, que sorgiran un grup de compositors, la majoria d’ells europeus, que crearan la “música de les pel·lícules” un so inconfusible que barreja la sofisticació del cinema de l’època, amb la grandesa, l’èpica, el drama o la comèdia.

Alguns d’aquests “pares” de les bandes sonores seran Max Steiner (Lo que el viento se llevó, 1939), Erich Wolfgang Korngold (Robin de los bosques, 1938), Alfred Newman (Cumbres borrascosas, 1939), Dimitri Tiomkin (Horizontes perdidos, 1937) o Franz Waxman (Rebeca, 1940). Ells no només seran l’avantsala d’una generació que encapçalaran als anys 40 Bernard Herrmann o Miklós Rozsa, sinó que també exerciran una influència que ha arribat fins als nostres dies i que serà la màxima responsable de la grandesa de la música, com en general, de l’art: que provoqui emoció.

Aquesta conferència explica aquests “primers compassos” d’aquesta música.

 

 

– Títol original: “Els primers compassos de les bandes sonores”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Camille Saint Saëns, Charles Chaplin, Max Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Alfred Newman, Dimitri Tiomkin, Franz Waxman…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

El Cinema i els Llibres

con No hay comentarios

El Cinema i els Llibres

 

Un passeig per la intensa relació entre cinema i literatura, i de com les pel·lícules han tractat els llibres que han sortit a la pantalla.

 

SINOPSI

La relació entre cinema i literatura es remunta des de ben bé els orígens del Setè Art. En èpoques tan primerenques com el 1896, els Germans Lumière ja produeixen una versió ben primitiva del Faust i tres anys més tard, el 1899, el pioner George Méliès roda una adaptació del famós conte de Perrault La Ventafocs.

Malgrat això, el trasllat de llibres a la pantalla no obeeix només a qüestions comercials. Des de principis de segle, el nou invent necessitava “legitimar-se” davant altra mena de públics que no fossin les classes populars, i és llavors quan sorgeix “Film d’Art”, un corrent que voldrà elevar de categoria el cinema adaptant fets històrics (L’assassinat del Duc de Guisa, 1908) o reconeguts textos literaris (El retorn d’Ulises, 1909).

Aquesta conferència, no tracta però, només això, sinó que se centra en aquelles pel·lícules que han retratat la importància del llibre en el saber universal però també l’enriquiment personal. Així, ja de ben petits i amb els films clàssics de Walt Disney com la Blancanieves y los siete enanitos (1937), La Cenicienta (1950) o La Bella Durmiente (1959) comencen tots amb un llibre obrint-se. I aquest motor iniciàtic el veiem en pel·lícules com La historia interminable (1985) o La princesa prometida (1987), per només citar dos exemples.

Poques biblioteques tan completes hem pogut admirar en cinema com les que surten retratades a la llegendària ciutat d’Alexandria del film Ágora (2009) o en una remota abadia, protagonista a El nombre de la rosa (1986). Les pel·lícules han reflectit la passió pels llibres com La carta final (1987), però també la silenciosa evocació de les biblioteques a Cielo sobre Berlín (1987). I també (per què no?), quan alguns llibres són qüestionats, com l’assaig sobre la poesia del doctor en filosofia J. Evans Pritchard mencionat a El club de los poetas muertos (1989), o fins i tot prohibits, com passa a en l’adaptació de la famosa obra de Ray Bradbury portada al cinema per Truffaut, Fahrenheit 451 (1966).

Aquesta conferència és una declaració de principis d’amor al cinema i a la literatura, i una proposta ben seriosa per desterrar per sempre el tòpic que “els llibres sempre són millors que les pel·lícules”.

 

– Títol original: “El Cinema i els Llibres”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Sean Connery, Christian Slater, Anthony Hopkins, Anne Bancroft, Robin Williams, Oscar Werner, Harrison Ford, Bruno Ganz, John Gielgud, Cyri Cusack…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

1 2 3 4 8