“Cantando bajo la lluvia”, el millor musical de la història

con No hay comentarios

“Cantando bajo la lluvia”, el millor musical de la història

Com una de les pel·lícules més estimades és una crònica (més o menys idealitzada) d’un episodi traumàtic a Hollywood.

 

SINOPSI

El març del 2023 es compleixen 70 anys de l’estrena al nostre país de Cantando bajo la lluvia (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952), una de les pel·lícules més estimades de la història del cinema. Un film rodó, ple de vitalitat, optimisme i amor incondicional pel cinema, que ha estat considerat el millor musical mai rodat, i amb una escena que forma part de la iconografia del segle XX: Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja.

Malgrat aquesta dimensió llegendària que té actualment la pel·lícula, no sempre va ser així: sí que va ser un èxit notable quan es va estrenar, semblant al d’Un americano en París (Vincente Minnelli, 1951), de l’any anterior, però la crítica no la va valorar tan bé. No va guanyar cap Òscar, i amb el temps va caure en un cert descrèdit, fins al punt que l’any 1969, Stanley Donen, el seu director, va manifestar que la pel·lícula era “molt dolenta, amb dues o tres escenes bastant reeixides però res més. I a més, terriblement sentimental”.

Avui és un film mític, però més enllà de la música, el ball i la història, no deixa de ser també un document (idealitzat, però històric) d’un dels períodes més convulsos de Hollywood: el de la difícil transició del cinema mut al cinema sonor a les portes de la Gran Depressió nord americana, i amb una indústria que tot just s’estava consolidant com a la gran maquinària de l’entreteniment de tot un segle.

En aquesta conferència es descobreix el context històric (marcat per la cacera de bruixes, i l’amenaça de la TV com enemic del cinema), però també cinematogràfic (la sentència Estats Units contra Paramount, la dimissió de Louis B. Mayer al capdavant de la Metro Goldwyn Mayer amb tota la càrrega simbòlica que va significar), d’una de les pel·lícules més perfectes sorgides de la meca del cinema.

Acompanyeu-nos entre bambolines per saber la (veritable) història de Cantando bajo la lluvia.

 

 

– Títol original: “Cantando bajo la lluvia”, el millor musical de la història

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Arthur Freed, Stanley Donen, Gene Kelly, Donald O’Connor, Debbie Reynolds, Jean Hagen, Cyd Charisse, Millard Mitchell, Kathleen Freeman…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

L’esplendor de les bandes sonores del cinema clàssic

con No hay comentarios

L’esplendor de les bandes sonores del cinema clàssic

 Segona part de la història de les bandes sonores

 

SINOPSI

L’estrena de la supèrbia partitura de Max Steiner per Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939), marca un punt d’inflexió en la història de les bandes sonores, quan tota una primera generació de músics, la majoria d’ells, procedents de la vella Europa (el mencionat Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Franz Waxman, Dimitri Tiomkin, Alfred Newman…) desembarcaran a Hollywood creant un “so” ben especial que defineix el cinema d’aquells anys.

A principis de la dècada següent, dos músics engrandiran encara més l’Olimp d’aquests artistes: el nord americà d’origen rus i jueu Bernard Herrmann (Ciudadano Kane, Viaje al centro de la tierra, Psicosis), i l’hongarès Miklós Rózsa (El ladrón de Bagdad, Perdición, Ben-Hur). En els gèneres en els quals treballaran (drama, romàntic, ciència-ficció i suspens el primer; i cinema negre, aventures i cinema de gran espectacle el segon), representaran dos dels noms capdavanters d’aquells anys, la carrera dels quals s’allargarà fins ben entrats els anys 70. A aquests noms s’hi afegirà un tercer, Victor Young (La vuelta al mundo en 80 días, El hombre tranquilo, Scaramouche), que morirà prematurament.

Però en aquells anys també hi ha un altre gènere que aportarà un gran bagatge musical: el western. Moltes pel·lícules estan associades a un tema musical, amb músics com Dimitri Tiomkin (Sólo ante el peligro), Alfred Newman (La conquista del oeste) o Max Steiner (Centauros del desierto).

A començaments dels 50, dos noms (els dos americans) conrearan el jazz aplicat a les bandes sonores (Alex North a Un tranvía llamado deseo i Elmer Bernstein a El hombre del brazo de oro), i els dos desenvoluparan una carrera que comptarà amb incursions al superespectacle: Cleopatra en el cas de North i Los diez mandamientos en el cas de Bernstein, per només citar dos exemples.

De tots aquests anys, d’aquests grans noms, se’n parla en aquesta segona conferència d’aquest cicle sobre la història de les bandes sonores, on, en el fons, s’evoquen algunes de les músiques que van forjar la nostra educació sentimental.

 

 

– Títol original: “L’esplendor de les bandes sonores del cinema clàssic”

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Bernard Herrmann, Miklós Rózsa, Max Steiner, Franz Waxman, David Raksin, Victor Young, Dimitri Tiomkin, Alfred Newman, Alex North, Elmer Bernstein…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

El Cinema & el Dret

con No hay comentarios

El Cinema & el Dret

Un breu però antològic repàs per algunes de les millors pel·lícules d’advocats i judicis de la història del cinema.

 

SINOPSI

Encara que no siguem llicenciats en dret, el cinema ha popularitzat des de ben bé els seus inicis, però especialment a partir del final de la Segona Guerra Mundial, un subgènere de pel·lícules, “de judicis” o “d’advocats” que fa que puguem tenir nocions (més o menys reals) de com funciona aquest món.

Com tot en cinema, però, la dramatització passa per davant del rigor, i és per això que hi ha diferències amb la realitat, les dues principals de les quals són que a la vida real, tot és molt més avorrit que no pas al cinema, i que a la vida real, la llei no sempre és justa: rarament hi ha Davids que guanyen a Goliats, o ideals que van per damunt d’interessos econòmics.

Analitzant, però, alguns títols podem veure com han anat canviant societat i lleis, sense oblidar que el cinema ha estat també un revulsiu, en temes com el racisme. En aquesta conferència es proposa fer un recorregut incomplet però significatiu de 13 situacions reflectides al cinema sobre judicis. Òbviament, falten molts títols, però tots ells són representatius de com el cinema ha retratat, sovint amb pel·lícules excel·lents, aquesta professió.

Així, no hi pot faltar la que possiblement és la millor pel·lícula sobre el tema i on no surt cap advocat (12 hombres sin piedad, 1957); o aquella que va despertar vocacions per la integritat que va impregnar Gregory Peck en el seu personatge (Matar a un ruiseñor, 1962); o la que va enganyar un advocat ben astut, però al final es va complir una justícia més aviat poètica (Testigo de cargo, 1957).

Tampoc hi falten aquells casos que exemplifiquen la desprotecció del ciutadà envers la llei (El proceso, 1962), o de quan l’idealisme deixa pas al pragmatisme (La tapadera, 1993); de quan un cas pot redimir un advocat (Veredicto final, 1982); o del paper més difícil d’un advocat defensor (¿Vencedores o vencidos?, 1961). Al marge de l’art i de l’entreteniment, no oblidéssim tampoc que sovint, el cinema, ha servit per fer avançar la societat en algunes pel·lícules amb judicis, com és el cas de la conscienciació sobre la SIDA a Philadelphia (1993).

Però tampoc siguem tan idealistes. Al capdavall, el cinema també és fidel a la cita de Shakespeare: “La llei és la més perfecta injustícia”.

 

 

– Títol original: “El Cinema & el Dret”

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Gregory Peck, Henry Fonda, Charles Laughton, Julia Roberts, Matt Damon, Katharine Hepburn, Paul Newman, Spencer Tracy, Marlene Dietrich, Tom Cruise…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Walt Disney i els contes de fades

con No hay comentarios

Walt Disney i els contes de fades

No tots els contes de fades són per a nens. I ni Walt Disney va ser tan cruel ni tampoc és tan ensucrat com ens han fet creure.

 

SINOPSI

Hi ha la creença popular que els contes de fades són històries innocents amb princeses que somnien amb prínceps blaus, ocellets que entonen cançonetes ensucrades, i fades que fan encanteris, convertint carbasses amb carrosses. La idea ha estat sobretot reforçada per les versions en cinema que n’ha fet Walt Disney, on, paradoxalment, se l’ha criticat tant per endolcir massa les històries originals, com ser també el creador d’alguns dels malsons més traumàtics de la nostra infantesa.

En realitat, però, els contes de fades són més perversos del que podríem arribar a pensar, entre d’altres qüestions, perquè no estaven originàriament dirigits a una audiència infantil i no estalviaven elements morbosos (incest, canibalisme, tortures), per fer-los més atractius a les audiències a les quals anaven dirigits.

Aquesta conferència tracta la relació que Walt Disney ha tingut amb els contes de fades i com bona part de la producció que va fer en vida (1923-1966) adaptava alguns d’aquests contes endolcint-los per a unes audiències però mantenint (d’amagat, això sí), alguns elements inquietants.

La sessió intenta delimitar què és el que entenem per un conte de fades, establint aquells elements comuns (universalitat, oralitat, atemporalitat, personatges arquetípics, existència de la màgia, finals feliços), i com els podem distingir dels mites, les faules, les llegendes o els simples contes. I també es fa un recorregut per alguns pels principals autors de contes, no només els més coneguts (Charles Perrault, els germans Grimm, Hans Christian Andersen), sinó també d’altres que en van ser precursors com Giambattista Basile, Gianfrancesco Straparola da Caravaggio, la Baronesa d’Aulnnoy o Charlotte Rose de la Force.

Finalment, es fa una comparació entre les versions “originals” i els adaptacions cinematogràfiques dels tres contes de fades canònics de Disney: Blancaneus i els set nans (1937), La Ventafocs (1950) i La bella dorment (1959).

Lluny de pensar que els contes de fades són patrimoni exclusivament infantil, doncs, aquesta conferència intenta aprofundir en aquest apassionant terreny ple d’encanteris, sorpreses i on els finals no sempre són feliços…

 

– Títol original: “Walt Disney i els contes de fades”

– Any d’estrena: 2021

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Walt Disney, Alexander Zick, Gianfrancesco Straparola, Giambattista Basile, Baronessa d’Aulnoy, Charlotte Rose de la Force, Charles Perrault, Germans Grimm, Hans Christian Andersen…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Diccionari del Cinema Negre (A-L)

con No hay comentarios

Diccionari del Cinema Negre (A-L)

 

Primera part, en forma de diccionari, de les principals claus per entendre el cinema negre.

 

SINOPSI

En l’imaginari col·lectiu, quan parlem del cinema negre de seguida ens vénen al cap una sèrie de constants identificatives que s’acosten a uns arquetipus: detectius amargats amb tendència a la beguda, femmes fatales que utilitzen als homes, pistoles fumejants, carrers mullats, llums de neó, crims sense resoldre i uns finals que inevitablement concorren a una fatalitat que s’endevina des del principi de la pel·lícula.

Però, com acostuma a passar, hi ha quelcom més que tot això, i si analitzem el context històric en què es van rodar la immensa majoria d’aquestes pel·lícules,  ens trobarem amb una actitud vital que ens pot proporcionar molta informació del moment en què el gènere triomfava. No és casual que sigui precisament el món de després de la Segona Guerra Mundial, amb una sèrie de valors que durant generacions semblaven immutables, que s’ensorren pels horrors viscuts. Però també la incertesa d’un futur que no s’endevina gens esplendorós, i un present, amarat d’una angoixa existencial, que en cinema es traduirà, entre altres elements, en l’esplendor d’aquest gènere.

Aquesta és la primera de dues conferències que proposa un acostament al cinema negre recorrent totes les lletres de l’abecedari, talment com ho va fer l’escriptora Sue Grafton al seu “Alfabet del Crim”. Així, cada lletra defineix un terme que ens ajuda a entendre la història, les constants, els intèrprets i les principals definicions del gènere. Començant per la A d’Acotació i acabant amb la L de Laura (la magnífica pel·lícula d’Otto Preminger), aquesta primera conferència parla dels seus actors més característics (amb la B de Bogart), els creadors de les principals pel·lícules (D de Directors), els autors de les novel·les que les van inspirar (E d’Escriptors), el gènere que ho va començar tot (G de Gàngsters), o el destí que els acaba arrossegant a tots (F de Fatalitat), entre d’altres.

I per tant, no hi falten ni Humphrey Bogart, Dana Andrews o Burt Lancaster. Ni tampoc El halcón maltés (1941), El cartero siempre llama dos veces (1946), o La Jungla del asfalto (1950).

I és que, malgrat que ja estigui allunyat en el temps, la influència del cinema negre encara està ben present als nostres dies.

 

– Títol original: “Diccionari del Cinema Negre (A-L)”

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Humphrey Bogart, Lana Turner, Burt Lancaster, Edmond O’Brien, Paul Muni, William Powell, Sterling Hayden, Edward G. Robinson, Lauren Bacall, Dana Andrews…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Diccionari del Cinema Negre (M-Z) 

Més Informació

Diccionari del Cinema Negre (M-Z)

con No hay comentarios

Diccionari del Cinema Negre (M-Z)

 

Segona part de les principals claus per entendre el cinema negre en forma de diccionari (M-Z)

 

SINOPSI

Segona i darrera part de la conferència que amb el mateix nom, “Diccionari del Cinema Negre (A-L)”, pretén aportar una completa radiografia del gènere repassant les seves constants més característiques a través de les inicials de la segona meitat de l’abecedari, el que abraça des de la lletra M (de Moralitat) a la Z (de final).

I és que el cinema negre és quelcom més que una col·lecció d’arquetipus protagonitzats per cínics detectius i perverses femmes fatales ambientats en grans urbs deshumanitzadores. Tot i que té diversos antecedents, el gènere sorgeix en un període molt concret del segle XX (els anys 40, en plena Segona Guerra Mundial), i, a causa en part dels horrors del conflicte bèl·lic, però d’altres que s’hi afegiran, s’acabarà fixant en els aspectes més foscos de la societat (les presons, el món de la boxa), fins i tot la que sembla que hauria de ser més respectable (la policia o la justícia).

Per primera vegada en la història del cinema, doncs, una ambigüitat moral, unes atmosferes malsanes, unes vides marcades per la fatalitat i uns finals que seran inevitablement tràgics, presidiran un tipus de cinema que s’allargarà fins a finals dels anys 50 amb la magnífica Sed de mal (Orson Welles, 1958), encara que la seva influència arriba fins als nostres dies.

En aquesta segona conferència es repassen, entre d’altres, els inicis del gènere (O d’Origen), alguns dels seus films més destacats, com Perdición (Billy Wilder, 1944), Rififí (Jules Dassin, 1955) o El tercer hombre (Carol Reed, 1950); les principals actrius que van interpretar films ben destacats (Rita Hayworth, Barbara Stanwick, Veronica Lake), i altres característiques que marcaran aquest tipus de cinema, com la V de Violència, la U d’Urbs, o la X de Xantatge.

Malgrat tocar elements tan sòrdids, són difícils d’explicar les causes de la pervivència del gènere: potser per la seva ambiguitat, potser pel desencís inherent a l’època en què es van fer, potser perquè reflecteixen, malgrat tot, el glamur del vell Hollywood, o potser perquè, com el falcó maltès, són pel·lícules que estan rodades amb el material del qual estan fets els somnis.

 

– Títol original: “Diccionari del Cinema Negre (M-Z)”

– Any d’estrena: 2022

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Fred MacMurray, Barbara Stanwick, Dana Andrews, Joan Bennett, Rita Hayworth, Orson Welles, Joseph Cottten, Richard Widmark, Lee Marvin, Kirk Douglas…

 

 

6EC5E6860

També et pot interessar

Diccionari del Cinema Negre (A-L)

Més Informació

1 2 3 4 9