con No hay comentarios

El Cinema-Espectacle dels anys 50

 

 

Una anàlisi del cinema dels anys 50’s quan la TV va fer que les pel·lícules fossin més grans que la pròpia vida.

 

SINOPSI

Acabada la Segona Guerra Mundial i amb el nou ordre polític que suposarà l’inici de la Guerra Freda, hi haurà tota una sèrie de canvis tecnològics, polítics, socials i econòmics que alteraran profundament la indústria cinematogràfica. El principal d’aquests canvis serà la irrupció de la televisió, que provocarà que entre 1950 i 1953 tanquin només als Estats Units 3.000 cinemes, i que els 90 milions d’espectadors que anaven setmanalment al cinema al 1948 baixessin a només 16 al 1955.

Les grans productores iniciaran llavors una ofensiva que consistirà en aportar un fet diferencial que no pogués trobar-se a la petita pantalla. I això es va traduir en innovacions tècniques, com la potenciació del color, l’aparició del Cinerama, el Cinemascope, el Todd-AO, i altres invents progressivament més precaris, com el 3D, l’Olorvisión, o el Percepto, on els espectadors vivien (sense voler-ho) l’emoció d’aquell cinema. Però a banda de tots aquests canvis, també serà el temps per a les grans històries, ambientades sobretot al passat. Serà doncs l’època de films com Quo Vadis (1951), La túnica sagrada (1953), Los diez mandamientos (1956) o Ben-Hur (1959).

Aquests seran els anys, doncs que es coneixeran com el cinema super-espectacle dels 50’s, aquell que està considerat com la màxima expressió del poder evocador del Hollywood Clàssic però que en el fons era el cant del cigne del sistema dels grans estudis, i d’una manera d’entendre el cinema (i la vida) que ja estava agonitzant.

La conferència explica aquesta història.

FF44C421-9FA5-AB47-7FE0650ABDE6E0B6

 

– Títol original: “El cinema super-espectacle dels anys 50’s”

– Any d’estrena: 2013

– Durada: entre 60 i 75 minuts

– Intèrprets: Robert Taylor, Charlton Heston, Yul Brinner, Richard Widmark, Richard Burton, Vincent Price, Elizabeth Taylor…

 

6EC5E6860

També et pot interessar